Rabassa morta

Sembla que pel contracte de rabassa morta s'establia un conreu emfitèutic semblant a un arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats, anomenat també establiment a primers ceps.

Al segle XVIII es va produir un augment del valor de les terres, i, alhora, una inflació creixent, els propietaris es consideraven perjudicats per la millora dels mètodes agrícoles que prolongaven la vida dels ceps, mentre l'arrendament perdia valor i s'estenia per diverses generacions.

El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'Audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte es dissolia per la mort dels ceps, o als cinquanta anys. Aquest sistema fou origen de moltes disputes amb l'arribada de la fil·loxera, originària d'Amèrica del Nord a finals del segle XIX i principi del XX. També en sortiren perquè els rabassaires sostenien que el cep que resulta del capficat era el mateix cep antic, en contra de l'opinió dels propietaris, perquè la qual podia arribar a perpetuar la vida del cep.

L'article 1.656 del Codi Civil de 1889, malgrat admetia les operacions de colgat i capficat, consagrava la durada de cinquanta anys pel contracte. El pagesos s'uniren en la Unió de Rabassaires. El Parlament de Catalunya, amb la llei de Contractes de Conreu, el 1934, havia de permetre als rabassaires, mitjançant prèvia indemnització als terratinents fer-se els amos de la terra, però aquesta llei fou abolida per l'arribada al poder de la CEDA, i la Guerra Civil.